‘Calendaris de cel·luloide’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Per una d’aquelles casualitats de la vida, l’escriptor Rafael Escobar Martínez va nàixer a Burjassot, encara que es va criar a Manises, un poble marcat per la tradició ceramista, el pas del riu Túria i la proximitat a la ciutat de València i a altres municipis de l’Horta Nord i l’Horta Sud.
Escobar és un home nascut el 1942, uns anys abans que es produïra la gran allau emigratòria que canviaria d’una manera radical els pobles de la comarca de l’Horta tant a nivell urbanístic com social i cultural. Ens ho va explicar ell mateix l’any 2003 en el llibre El camí de les bardisses. També és un dels narradors valencians més importants de la seua generació, junt amb Josep Lozano, Isa Tròlec, Josep Lluís Seguí, Isabel-Clara Simó, Ferran Cremades i Arlandis i Albert Hernàndez i Xulvi. Ha estat reconegut, entre altres premis, amb L’Encobert de Xàtiva per La dona menuda o el Premi Andròmina dels Premis Octubre per L’últim muetzí.
A finals del 2023 va publicar el llibre Calendaris de cel·luloide en NPQ editores, un llibre en el qual torna a submergir-se en les aigües de la memòria personal i col·lectiva per a situar-nos en un poble de la comarca de l’Horta durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat. El protagonista, que mai no trobem sol, ja que sempre és en companyia de familiars o d’amics, ens detalla la seua experiència com a espectador de cinema des de la més tendra infantesa.
L’ésser humà, en els seus primers vint-i-cinc anys d’existència, és un i són molts, tants com etapes per les quals passa. Són anys de creixement físic i emocional i també de formació personal. Uns anys de descobriments constants i de grans i petites passions, algunes de les quals es consumixen ràpidament.
En un país que va eixint lentament de la postguerra i en plena dictadura, on la censura és una constant, anar al cinema era per a la ciutadania com obrir una finestra per on s’escolaven diferents maneres de viure, paisatges canviants. Encara que les pel·lícules eren en blanc i negre, aquelles sessions de cinema eren les que realment donaven color a la vida.
Rafael Escobar, a través del seu personatge, ens parla de cinema, amb un llenguatge planer, sense la dolçor apegalosa d’una falsa nostàlgia ni el tast acadèmic d’un crític especialitzat. És la veu d’un xiquet, d’un jove com qualsevol altre del seu temps que conta a un amic, en aquest cas el lector, la pel·lícula que ha vist.
Veiem com va creixent el xiquet, com li sorgixen altres interessos, com va eixamplant els seus horitzons físics i mentals i com es desenvolupa la seua passió i coneixement del cinema.
L’important en aquest llibre és que no se centra en els títols, l’autor ens ho confessa, no som davant d’un tractat de cinema, sinó en els arguments, la fotografia, l’impacte que tot plegat va tindre en ell i en la gent que l’envoltava, també en la direcció quan aquesta mereix ser assenyalada.
Comença als cinemes del seu poble i acaba en els d’art i estudi de la ciutat de València, després d’haver passat pels cinemes de bona part de la comarca. Pel·lícules de sèrie B i altres que han arribat a considerar-se clàssics, tant espanyoles com europees i nord-americanes.
Veiem com aquell xiquet que col·leccionava cromos de pel·lícules acaba construint la seua pròpia visió sobre el que és un bon film, i a través del cinema acaba construint la seua opinió sobre la societat.
Rafael Escobar Martínez ha escrit un llibre que és un relat literari sobre relats visuals, però també un retrat d’una societat en temps canviants. Una narració escrita amb ofici, amenitat, estima i agraïment que no per això està exempta de crítiques a tindre en compte.
