Empar Claramunt, l’ànima dels titelles
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
L’any 2021, als seixanta-sis anys, en plena pandèmia de la covid-19, va faltar Empar Claramunt Palamós, creadora del Teatro Buffo, un dels grups pioners del teatre de titelles al País Valencià.
Des del 16 de setembre del 2022 i fins al 15 de gener del 2023, el Museu Internacional dels Titelles d’Albaida (la Vall d’Albaida) té oberta l’exposició Empar Claramunt. L’ànima dels titelles, una completíssima mostra de les diverses produccions que al llarg de més de trenta anys va crear el Teatre Buffo. Per la seua part, el Cinqué Festival de Titelles de Santa Pola (Baix Vinalopó), durant el darrer cap de setmana del mes d’octubre, retrà un homenatge a la que ha estat directora i autora de bona part dels diversos muntatges de Teatro Buffo.
A principis de la dècada dels noranta del segle passat, Empar Claramunt es va convertir en la primera dona titellaire solista del País Valencià.
Per a parlar de la trajectòria creativa d’Empar Claramunt, cal anar a pams. Naix en un dels carrers amb més personalitat del barri vell de Puçol l’any 1954. Es llicencia en Filologia Moderna per la Universitat de València, i és en aquesta ciutat on funda l’Institut Leopardi. La seua passió per la llengua i la cultura italianes la porta a traduir escriptors com Dario Fo i a donar d’una manera autodidacta els seus primers passos en activitats docents amb titelles.
Més endavant pren una decisió que li canviarà la vida, deixa la docència per a formar-se, en primer lloc, a l’Institut de Teatre de Barcelona i cap a l’any 1983 formar la seua pròpia companyia.
L’any 1986 produïx el seu primer gran espectacle, El jugador de Petrer, sobre una rondalla recollida per Enric Valor.
Empar mai no va deixar de costat la seua vocació de docent i posà en marxa obres de caràcter terapèutic en el camp de la logopèdia i l’educació especial, com ara Historia del mar (1988), realitzada per infants amb síndrome de Down.
L’any 1990 produïx La princesa Mala Sort, sobre un conte de la tradició italiana recollit per Italo Calvino, una proposta d’abstracció figurativa en la qual els titelles, en aquest cas de taula, estaven construïts amb fusta reciclada.
El 1993 s’embarca en un dels seus projectes més ambiciosos i innovadors, una producció interdisciplinària basada en La flauta màgica de Mozart, DZ 3000, on les marionetes es fusionaven amb la dansa.
La seua capacitat creativa i la seua necessitat constant d’innovar i experimentar la porta a crear produccions tan interessants com ara Rebel·lió a la cuina (1995), on els utensilis es convertixen en personatges, El nanet ballarí (1998), on utilitza titelles de peu de rodes, o la fantàstica La bella i la bèstia (1996).
A finals de la dècada dels noranta s’unix al Teatre Buffo Carme G. Corberán. Juntes, a més de participar amb altres titellaires en la creació de l’espai de difusió, formació i experimentació El marionetari valencià, publiquen llibres de contes infantils: El gos que no sabia lladrar/L’aneguet lleig (1997), basat en textos de Gianni Rodari i Hans Christian Andersen.
Durant les dues primeres dècades del segle XXI Teatro Buffo va produir diversos espectacles amb titelles construïts amb materials com ara la fusta reciclada, objectes de tota mena o paper rebregat. Destaca d’aquesta època La flauta màgica (2008), que intenta introduir l’òpera de Mozart entre els més menuts.
La passió per les arts escèniques, per la llengua, per la música, així com la seua capacitat de treball, la seua imaginació, la seua voluntat d’innovació, la seua generositat, solidaritat i perseverança han convertit Empar Claramunt Palamós en un referent de les arts escèniques al País Valencià i, d’una manera especial, dins del món dels titelles.
El seu amor per la literatura i la cultura popular i culta d’Itàlia era tan enorme que sovint, en broma, assegurava que ella havia d’haver nascut a Pozzuoli, prop de Nàpols, i no a Puçol.
