‘Otranto’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Al sud de la península itàlica, a la costa est de la península de Salento, en un canal que connecta la mar Adriàtica i la mar Jònica, hi és el poble d’Otranto. En els anys trenta de segle passat, un soldat feixista italià, Fredo, partix des d’una estació de ferrocarril camí d’una Espanya en guerra, l’acomiada la seua estimada, que com a regal d’acomiadament li regala un camafeu d’ònix amb la seua imatge. El soldat no tornarà mai més, ens ho assegura ja en la segona pàgina de la novel·la Otranto (Tabarca Llibres, 2022) la seua autora, Magda Añon Espert (Alginet).
A la península ibèrica hi ha un poble en el qual els seus habitants tenen nom de vegetals. És una localitat de gent humil, senzilla i amable que guarda un secret, en forma de conte, que Rosella anirà revelant amb amor, tacte i tendresa al seu fill, Om. És el relat d’una història sòrdida, crua, d’una duresa vil, que parla de la guerra, de com va morir Fredo pel tret d’una arma que disparà Alessio, un altre italià nascut a Otranto, voluntari de les brigades internacionals. Parla del pes de la culpa, de la deserció i fugida que protagonitzen Alessio i el fuster militar Roure, cadascun en una direcció, cadascun amb un objecte de Fredo en les mans. També de la por, de l’amor, capaç d’arrelar en qualsevol lloc i en qualsevol moment, de la tràgica mort d’un infant, de com els membres d’una societat de gent bona es transformen en bèsties i linxen i assassinen un presumpte culpable que el temps acaba demostrant que és innocent, Alessio.
No som davant d’una altra novel·la sobre la guerra civil espanyola. La guerra que apareix ací podia ser qualsevol guerra, les escenes i els sentiments descrits són d’allò que es diu universals.
Magda Añon Espert, en la seua primera novel·la, juga amb un realisme fantàstic de sabor mediterrani, que conté una immensa força tel·lúrica i humana. Escriu amb una prosa acurada, un lèxic ric que no defuig les sentències, les frases fetes i les cançons populars, un llenguatge confortable en el qual es troba còmoda i fa sentir-se ben acollit el lector, però també els seus personatges. Magda Añon Espert té una capacitat descriptiva i evocativa destacable.
El relat va creixent en diferents espais temporals, la guerra, la postguerra, els temps de la infantesa d’Om i el de la seua joventut en el capítol final. El reguitzell de tragèdies i de casualitats acaba lligat per un obsequi d’amor, el camafeu d’ònix i la idea de tornada a Otranto, el lloc on limiten dues mars, una al·legoria de la frontera invisible que separa la vida i la mort, l’amor i l’odi, l’esperança i la desesperança. Només la llum del cel d’Otranto guia la vida de Rosella i d’Om.
Amb Otranto, Magda Añon Espert va obtindre el XIX Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent, però crec que la seua lectura supera el límit que imposa una etiqueta com aquesta i des d’ací la recomane als adults i les adultes que tinguen ganes de descobrir una veu intensa i plena de matisos com la de l’autora d’Alginet.
