“Fusta de carrasca” de Manel Alonso

MAGDA AÑON ESPERT. 

Amb un bell relat que creix, sovint, sense transició d’un tema a un altre, i amb la poderosa veu de Pilar, la protagonista, Manel Alonso ens submergeix en un món de gent molt humil que emigrà de La Manxa a terres valencianes per a sobreviure, gent que passà grans privacions, que anà confegint la seua manera de viure amb manies, tossuderia, sobre certs prejudicis, arrossegant la saviesa popular i els seus remeis casolans, amb el solatge conservador de la ideologia dels vencedors de la guerra civil, com un llast; gent abocada a fer claudicacions sagnants però també gent que, sabent que poc podia perdre, atorgà confiança a l’honestedat o a la solidaritat i feu perquè els fills apuntalaren la seua vida sobre aqueixos valors.

La nissaga dels Carrasca viurà a cavall entre gachas, nuegados o migas ruleras manxecs i faves fregides, arrossos o pastissos farcits de tomaca, tonyina i pinyons valencians. La primera generació d’emigrants recordarà les terres secalloses de la Manxa, els grocs i ocres, el blat, mentre va descobrint els verds i la mar, oliverars, vinyes i arròs, primer, tarongers més tard. En emigrar a terres valencianes, descobriran una llengua diferent a la seua, sabors i colors diferents, tarannà diferent, un planejament urbanístic complicat i enfarfegat, gastronomia diferent. La mare Carrasca, Natividad Asunción Peñalver, farà un descobriment cabdal, ella, que “sempre fou d’allà on les seues filles ens havíem construït el futur”: descobrirà l’escala,  el valor de les cases amb escala. Vinguts de cases de planta baixa i terrat, la mare Carrasca trobarà finques o cases amb diversos pisos i terrassa final i se’n meravellarà. L’escala arquitectònica esdevindrà una obsessió en la mare sorda i un símbol en el relat, perquè serà, també, l’escala vivencial, la de la gent que prospera, la de qui s’eleva.

Acostumats a patir, les dones Carrasca tot ho guardaran per si de cas. Esdevindran mestresses del reciclatge, acumuladores de botons, de fil d’aram o de cordons de sabates; adaptaran la roba vella per a draps de la pols o per tocar bancs o bé per a fer davantals; es reconvertiran en manyans, llumeners o fusters que tot ho arreglaran a fi d’estalviar diners, en infermeres aplicant cataplasmes i remeis casolans per a guarir cremades, com ara les pells de la creïlla que posaran a Pilar damunt de la zona cremada.

El món dels Carrasca és el món de les dones fortes i el dels hòmens treballadors però vençuts, que tornen a casa esgotats de la jornada de treball, que no semblen molt conscients que van perdent els fills, que es fan grans i se’ls esmunyen, que els senten llunyans i desconeguts. El pare de Pilar, la protagonista, a fi de  fer-se valdre entre tants canvis, desenvoluparà una mentalitat masclista, una ideologia carrinclona i simple, fortament pragmàtica; acabarà delegant en la muller tota la feina de la casa, l’educació dels fills i la resolució dels conflictes. Esgotat de la feina, en arribar a casa exigirà descans i pau. Anirà fent-se fonedís. Es farà cada cop més silenciós, es diluiran. Les dones Carrasca, no. Són d’una altra pasta.

Obligats a treballar per a sobreviure i prosperar, tots aniran desatenent les relacions familiars que, en ocasions esdevindran esquerpes, distants, interessades. O simplement s’abocaran cap a unes relacions familiars on no se sabran expressar les estimes, potser per considerar-ho una pèrdua de temps, cosa de rics, de desaqueferats, una estupidesa o una frivolitat. Els Carrasca no diuen que s’estimen per molt que s’estimen: fan llargs silencis i es miren amb certa tendresa, regalen coses necessàries o imprescindibles per a la feina dels seus, empatitzen amb qui es troba en pitjor posició. 

Fusta de carrasca  (Edicions del Bullent. Picanya, 2022) té un ritme ràpid perquè passen moltes coses sense que hi haja transició entre elles. Mai, però, es perd el fil. I això perquè posseeix diversos recursos que la cohesionen. Un n’és la mirada poètica que amera tot el relat. I no solament pel petit poema amb què s’inicia cada capítol: l’emoció està en el que s’insinua sense dir-se, en l’honestedat amb què Alonso diu veritat, en la seua  mestria per depurar l’estil per a fer-lo senzill i commovedor, en la contundència de certes sentències. Altre element és l’encert de bascular Fusta de carrasca entre terres manxegues i valencianes a fi de mostrar-nos les dues mirades, els camins que anirà prenent la nissaga Carrasca, l’anàlisi de les identitats geogràfiques, lingüístiques i nacionals, la integració o no en el món que els acull, els amors descoberts i les seues passions, les amistats, les traïcions i les tragèdies.

A Fusta de carrasca, dirà Pilar: “A casa, no sabem morir-nos. Ens anem consumint fins que no ens resta una espurna de vida en el cos”. Sota tant de desànim, però, la protagonista, ens encomana la seua pertinaç obstinació en anar avant amb una força que commou i que justifica, amb escreix, la seua lectura. Un bell relat; una història ben contada. Un bell poema en prosa.