COSMOPOLITISME
FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa.
En les darreres dècades de canvis fulgurants en les formes, i de continguts reiterats fins a l’avorriment, un cop sabut que la història no tindrà fi fins al final de la humanitat, i malgrat les urgències fukuyamesques per cloure definitivament el llibre de la història, resulta que el que cal és ser ciutadans del món i deixar-nos de particularismes i identitats inventades. Hobsbawm va espaterrar els identificats amb una esquerra que, en el terreny de la teoria, estava -i està- plomada com el gall del Penedès després de passar per la fira.
Ciutadans del món, un concepte bonic, però una realitat inexistent, perquè jo solament conec gent que són d’on s’han fet, o de dos o tres llocs més en funció de les beques Erasmus, dels exilis polítics o de la gana que passaven en el lloc d’on provenien. Un s’hi pot sentir siberià, posem per cas, però ser-ho és diferent: sense conèixer la llengua, els paisatges, les ciutats, els pobles, els costums, les manies, els renecs, els defectes, les creences i les mil adaptacions al medi, difícilment podrà passar d’una bona intenció la identificació amb els siberians i sa terra gèlida.
El cert és que la filosofia de sentir-se “ciutadà del món” és un bell pensament llibertari, més que internacionalista. Però els orfes de Marx, de Breznev, els enamorats vergonyants dels germans Castro, els defensors de les ortodòxies asiàtiques, mentre aquí vagi rajant el liberalisme clàssic, no deixen de somiar truites globalitzadores, agermanadores a base de cocacola, rock i pitinglis. El hegelianisme els fa mirar amunt, mentre la dura realitat d’un món format per nacions, identitats i territorialitat els entrebanca el peu a cada pas. Les coses són com són, i els somnis s’esvaeixen amb la vigília. Destralers, posen al mateix sac tot allò que atufi a nacionalisme i volen pujar-ho a les golfes, sense voler entendre que no tots els pobles han fet el mateix us del concepte, i sense reconèixer que les nacions que els paguen sí han actuat amb vilesa amb altres pobles per establir-se allà on són. Però no, ells no són nacionalistes, són altres coses. Internacionalistes, es diuen de vegades, sense reconèixer la paradoxa: l’internacionalisme està fet de les aportacions de totes les nacions del món. No, ells voldrien un món trinxat i passat pel xino, on tots seríem iguals en la mediocritat, on la gent, homogeneïtzada, fóra més fàcil de conduir.
Una cosa és poder anar lliurement pel món sense por que et tractin com un ésser inferior, i una altra molt diferent acabar amb les cultures diverses que hem desenvolupat els humans, per tal d’encabir-nos a tots dins d’uns esquemes i teories que són més el fruit de la inspiració especulativa que no pas de l’estudi acurat de la realitat.
