Molt bona Diada, malgrat tot

Enguany arribarem a l’onze de setembre sota una cobertura insitucional que farà entre riure o plorar.

Ja vam tenir un primer avís amb l’acte d’investidura de l’actual president. En un moment tant singular i protocolari com és el d’aquesta cerimònia, vam trobar-nos amb la sorpresa d’una versió de l’himne nacional revisada per a goig dels youtubers i altra mena de posturetes. Allò ja ens va donar pistes del que l’actual president de la Generalitat entén per sentit d’estat.

No contents amb això, que en motiu d’aquesta creuada per assolir les més altes cotes d’un igualitarisme covat sota l’ala de ves a saber tu qui, ara tornen a emprendre-les amb fortuna semblant.

El cartell que ha de recordar una efemèride com és la de l’Onze de setembre, despullat de cap referència, de cap símbol que empelti amb el més elemental del catalanisme. Fins i tot, posats a dissimular, el mateix Pau Casals ha rebut una bona estocada a base de ser-li esborrada la cara, plantar-li un ocellet al braç -i cobrint-li amb fortuna més que discutible- l’arc amb fulles. A més d’agafar amb pinces una frase seva, justament per intentar dir el contrari del que havia defensat sempre i desacomplexadament: la nació i la seva voluntat de ser. No com a part d’una macedònia, fruit de cap humorada ni de qualsevol forma, no: com a català.

Aquest setembre hem assistit, a més, al balanç dels cent dies de feina feta. Una tradició tant espanyola com fantàstica d’evaluar cap obra de govern. Un balança ple d’inconcrecions, volades de colom i taules de diàleg. Ens espera un bon calvari, vist el vist només solament cent dies.

Malgrat tot, benvolguts lectors, us recomanem molta paciència, molta. Encara que aquest govern vulgui una Diada deslluida, anacional, neutra, difuminada, sense cap de les quatre barres o sense l’estel a la vista, malgrat tot això i aquest processisme tant insofriblement posturetes que funciona com una llosa contra els seus, malgrat això, insistim, molt bona Diada!

Visca Catalunya Lliure!