Avorteu la taula de diàleg i no traïu l’1-O

Aquest dissabte és 11 de setembre. Bona Diada. Enguany ens agafa en una situació una mica rara i enrarida.

En menys d’una setmana una taula de diàleg i fa pocs dies el govern n espanyol va deixar en ridícul i humiliada la classe política catalana amb l’espectacle de l’aeroport.

Estem en uns dies en que conflueixen la Diada, la taula de diàleg i l’aniversari de l’1-O. Com no podia ser altrament, tenim el bloc dialogant, en el que trobem “els si no fona resultats em passo als unilateralistes” i “els ara para l’altra galta”; i el bloc unilateralista, en el que es troben “els que anem a la taula però no en traurem res” i “els tots els polítics són uns botiflers i han traït l’esperit de l’1-O”.

Un còctel perfecte que ens farà encarar amb grans perspectives el camí cap a la independència. En serem de ximples!

Jo intentaré aplicar una certa lògica, faré servir el mètode inductiu, per dir que en aquest moment la millor cosa que es pot fer amb la taula de diàleg és engegar-la a fer punyetes.

Soc dels que m’agrada donar una oportunitat i actuar creient que tothom és bo fins que no demostri el contrari. Fa unes setmanes o mesos, havia dit que millor seure i escoltar, el temps de marxar sempre hi seria. No hi creia gaire, però perquè no ens acusessin d’intransigents.

Durant aquests mesos han passat coses. Una els indults, massa tard i incomplets, però la part més interessant és veure que no han acomplert cap dels altres compromisos, entre ells la modificació del codi penal i el delicte de sedició. Els indults no han estat cap concessió a Catalunya o a l’independentisme, han estat, purament, una qüestió de política internacional. Sembla que hi ha menys conflicte internacional amb els indults. La judialització ha seguit amb la benaurança del govern espanyol. Pedro Sánchez no sent remor exterior per Catalunya. Als alemanys els sembla bé tot com queda amb els indults, doncs ja està.

Pedro Sánchez no és un estratega, és un tàctic, no entén l’estratègia més enllà d’una setmana i, com escrivia la setmana passada, els seu problema és l’electricitat. Aparquem Catalunya i posem la neurona en el problema elèctric. Té un gran problema amb el CGPJ i no ha fet res intel·ligent en anys.

Durant aquests mesos Pedro Sánchez no ha fet cap gest per intentar reduir la tensió entre Catalunya i Espanya. Diria que la majoria han estat accions contràries. Estem pitjor ara que fa un any. Cap confiança.

Per si això era poc, han fet coincidir el moment amb l’afer aeroport. Pedro Sánchez s’ha elevat als núvols i ha orinat sobre nosaltres. Ja vaig donar no fa gaire, en aquest mateix mitjà, la meva opinió sobre l’ampliació de l’aeroport. Ara no ve al cas.

Durant un mes i poc, des de l’anunci de l’ampliació, i el compromís verbal de vicepresident Puigneró, el Govern ha estat dient si però no i fent tuïts per complaure el seu personal, poc intel·ligent. Tot això ha estat aprofitat per Pedro Sánchez per donar un cop de destral i dir: no hi haurà ampliació i desem els diners fins d’aquí cinc anys. No pensaven fer-hi res, però ara ho justifiquen dient que és culpa nostra. A sobre per una gran part del país els del Govern s’han comportat com idiotes. Pedro Sánchez ha guanyat generant més divisió entre independentistes i confrontant autonomia (si se li pot dir així) i economia.

En cap moment es va plantejar una negociació, ni que fos un simulacre, per acontentar al Govern. No, aquí menem nosaltres i si el que fem no us agrada, que us bombin.

Naturalment, això humilia Catalunya i deixa al president Aragonés en una posició en ridícula. Per molt que ell intenti actuar amb dignitat, que la té i molta, està sota el beatífic pare independentista que aconsella sempre posar l’altra galta. Doncs anem a la taula de diàleg.

Gran error. En aquest moment la posició digna és dir: no ens mereixeu la més mínima confiança o sigui que no pensem anar a perdre el temps a una taula on no hi haurien més que monòlegs.

Paral·lelament, plantejar l’estratègia de combat. La negociació des de la posició de força dels vots coordinats dels independentistes. Es pot guanyar o perdre, però per aquest camí ens portaran a l’extinció i encara haurem de donar les gràcies.

Cada vot té un preu i amb ells cal cobrar a l’avançada.

Mentrestant, com ens recordava Elisenda Paluzie, eines de país, consum estratègic i altres idees que estan al calaix.

Com ella recorda, el conflicte està obert internacionalment, hi som. Fa 12 anys, el 7 de març, vam anar a Deu mil a Brussel·les a demanar autodeterminació. Deia jo aleshores quan em preguntaven que anàvem a fer a Brussel·les, que l’objectiu era internacionalitzar el conflicte pacífic entre Catalunya i Espanya. Amb la feina de molts això s’ha aconseguit. No ho llencem per la finestra amb tacticismes infantils de partit.

Tots al carrer aquest 11 de setembre, ser pocs seria una victòria d’ells.