‘Xaman’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Llegir per a escriure, sovint, no és cap afirmació original i innovadora. Els bons llibres, siguen del gènere que siguen, saben provocar el diàleg o de vegades la necessitat en el lector d’aportar una mirada des d’una altra òptica sobre una idea, un concepte o un conjunt de tesis. Aquest ha estat el cas del poeta, narrador i periodista saguntí Antoni Gómez, el qual, després d’haver llegit l’assaig Els xamans de la prehistòria, de Jean Clottes i David Lewis-Williams, s’ha sentit interpel·lat.
D’entre les diverses tesis que exposen aquests investigadors, és aquella que diu que les manifestacions artístiques de la prehistòria tenen un origen xamànic la que, des d’un punt de vista poètic, Antoni Gómez ha trobat més suggeridora i l’ha dut a escriure el llibre de poesia Xaman, amb el qual va obtindre el XXIV Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol i que aquest 2021 ha publicat Onada edicions.
Xaman és un llibre dividit en quatre apartats, Que hi ha algú que espanta les feres?, L’infant de Taung, Bolomor i Xaman, més un darrer poema que fa d’epíleg: Homo sapiens (sapiens). L’encapçala un dels pròlegs més ben escrits i aclaridors que he llegit els darrers anys, un text d’Ester Alba Pagán, que ens demostra el seu coneixement sobre ciència i poesia. Un pròleg amb un llenguatge diàfan on oferix la mà al lector per ajudar-lo a situar-se en el temps a què ens trasllada el poeta, el temps en el qual les diverses espècies d’homínids iniciaren la seua evolució fins a convertir-se en humans.
Antoni Gómez ens du a una època en què no existia l’escriptura i no per això hem de creure que no existien ni la poesia ni la narrativa. L’ésser humà necessita per a viure de l’aire, de l’aigua, dels fruits, de la carn, però també dels relats, del cant…
Obrim les pàgines de Xaman i de colp i volta ens trobem amb els primers homínids que van prenent consciència de la seua singularitat, que observen el seu entorn i es fan preguntes i busquen respostes, entre les estrelles o dins de les profundes cavernes que els donen aixopluc. La lluita constant per la supervivència i la por al buit existencial són presents en el llibre, el poeta els acompanya en cada pas que donen. Les qüestions que comencen a incomodar-los són les mateixes que a hores d’ara i, a pesar dels anys d’evolució, encara ens mouen en les diverses expressions artístiques.
La poesia d’Antoni Gómez mostra en aquesta ocasió, des del meu humil punt de vista, notables diferències a la de llibres anteriors com ara Laura (1992), La rebel·lió de l’heroi (1994), Sarajevo (1996), Èpica per a infants (2000), El cant de l’heretge (2002) o Elegia del pelegrí (2017), ací la trobem més nua, amb descripcions i reflexions breus i concises, amb un ritme intern molt marcat com és el dels primitius instruments de percussió.
Un llibre que és un viatge temporal a un passat inicial de la humanitat, des d’un temps de canvis constants i en el qual ens trobem a la vora de l’abisme. El poeta busca allí respostes per a un futur més incert que mai.
