El valor d’un testimoni
JAUME MOLSOSA. He reflexionat, tapant-me una mica el nas, sobre les declaracions que la senyora secretària judicial Montserrat del Toro va fer davant del Suprem en el judici contra el procés. Sense que signifiqui cap mena de valoració pejorativa, diria que aquesta senyora va patir un episodi d’histèria. M’explico: modernament, hom defineix histèria com un “trastorn de conversió o de dissociació” que provoca “diversos tipus de somatització com ara les convulsions, la paràlisi o la catalèpsia, entre les alteracions motores, i la hiperestèsia, l’anestèsia i les al·lucinacions, entre les sensorials. Tots aquests fenòmens poden ésser provocats per suggestió o autosuggestió” [sic enciclopedia.cat]. Com que no vam poder veure el seu llenguatge corporal perquè va ser el seu desig de no sortir en imatges –creguda aquesta senyora de que pateix una persecució–, hauríem de deixar les alteracions motores i centrar-nos en les sensorials descrites per ella mateixa.
Va patir aquesta senyora hiperestèsia? La hiperestèsia no és altra cosa que l’augment exagerat de la sensibilitat. Aquesta dolència, entre d’altres, pot provocar, vaginisme, ella mateixa pot ser un símptoma de malalties com ara la ràbia. L’anestèsia, per contra, és l’absència de sensibilitat, amb pèrdua de consciència o no, provocada, entre altres, per estats de xoc en situacions d’estrès extrem. Al·lucinacions, en va tenir la secretària? Mira, sentir la veu de Carme Forcadell i confondre-la amb la de la diputada d’ERC Raquel Sans s’hi acosta molt, si tenim en compte que a aquests estats s’hi arriba per autosuggestió. En una situació com la que va patir la senyora Montserrat del Toro, acompanyada d’una personalitat procliu, podria ser que efectivament hagués patit histèria, un diagnòstic que caldria que fes un professional. Aquí només es fan suposicions.
Caldria, penso, determinar si una testimoni tan important ha estat víctima d’un trastorn psiquiàtric abans d’acceptar per bo el seu relat. Certament, parlar de tumult o demanar un helicòpter per sortir de la situació que ella mateixa, en el seu fur intern, s`havia creat podrien avalar la tesi. D’altra banda, caldria preguntar-se quin valor té la seva intervenció a la seu d’Economia i, sobretot, com han de ser analitzades les seves conclusions al respecte. Seria necessari valorar com una personalitat fortament alterada pot ser capaç d’elaborar informes sobre uns fets que la van afectar fins fer-la emmalaltir. Imaginar-se saltant terrats i teulades quan només va haver de traspassar –de ben segur ajudada amb guants de seda per guàrdiacivils i policies– un muret d’un metre i mig, no sembla una visió massa ponderada de la situació. D’altra banda, descriure com a “tumult” una manifestació on, per no haver-hi, no hi va haver ni danys al mobiliari urbà, sembla exagerat, induït, suggerit o suggestionat. Caldria preguntar-se quants tumults ha presenciat aquesta senyora com per poder afirmar el que relata. No sembla, en aquest sentit, un testimoni expert.
En definitiva, caldria posar en tela de judici el valor d’aquesta testimoni abans de donar-lo per vàlid en el procés. Perquè entenc que una persona pot sentir por i fins terror en situacions com la del 20S i que es mereix ser convenientment atesa, perquè sinó li pot deixar seqüeles importants i permanents. Per les seves declaracions, bé sembla que podria ser així, perquè a preguntes de l’advocada Olga Arderiu va contestar que “el año que ha pasado me ha permitido revivir cada día lo que sucedió”. O sigui que, sembla, continua afectada.
I si no és així, el seu relat és un conte, una mentida, una broma, una intoxicació, un dictat, una dramatització? Perquè la visió dels mateixos fets que han contat protagonistes i altres assistents a la concentració no és ben bé la seva, i en són molts més. Gosaria, amb la deguda vènia, suggerir al Jutge Marchena que tingui en consideració l’estat mental i personal de la testimoni. En un altre ordre de coses, caldria preguntar-se quina mena de personal ens governa, tota vegada que un alt funcionari no és capaç de mantenir la calma en els moments en que més se li requereix.
