CATALANS I DEL MÓN

FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa.Vivim un procés d’alliberament nacional eufèmic. De procés, molt, d’alliberament, presumpte, i de nacional, ai! tabú. I encara més el sentiment nacionalista que l’hauria d’enlairar. El nacionalisme és un motor potentíssim –no és pas l’únic– que ha servit a molts pobles del segle XIX (el segle dels nacionalismes) i XX (el de la prostitució d’aquest concepte) per poder guanyar la seva llibertat i poder construir nous –o reconstruir-ne d’antics– estats independents a Europa i al món. La llista és llarguíssima. Però, ai làs! que alguns estats amb la intenció de mantenir o d’escampar els seus dominis sobre altres pobles i nacions van segrestar aquest concepte polític –el nacionalisme– per justificar allò que era i és simple i pur imperialisme. N’han amalgamat els conceptes, han abusat del nacionalisme, li han donat un sentit bastard i l’han denigrat com a consigna de genocides (recordeu, aquí, los nacionales). Molt a prop nostre, PP, C’s, PSOE i el nounat VOX apel·len a la unitat d’una nació que mai no ha existit, perquè la nació significa reunió natural d’homes, i no submissió de pobles que no s’hi senten part. Per mantenir unit el seu estat –que no nació– ressusciten velles consignes del feixisme transvestit de nacionalisme (una, grande, libre) en un exercici de nou imperialisme pancastellà sense cap ni una proposta nova o engrescadora (el quimèric federalisme ja porta més de segle i mig enterrat).

Catalunya sí és una nació de dret natural, consolidada en el temps, tot i que molt feble políticament i en procés demogràfic de dissolució. Sovint sembla una platja, que conté els elements de l’antiga formació geològica, però no pas la cohesió d’una estructura sòlida i resistent (tot i la resiliència demostrada davant els embats de la violència hispana i la saturació dels “materials” d’al·luvió). Hi ha un esperit català, una manera de ser en el món, i un reconeixement intern i de cara enfora que sovint és un plany per allò que esllangueix. En els darrers anys s’han perdut coses, però se n’han guanyat d’altres gràcies als esporàdics episodis de relativa llibertat i de mínima democràcia interna. Tanmateix, els embats regulars de les “ponentades” impedeixen, tant com poden, la consolidació d’un model de país que segueix tots els estàndards del món més civilitzat. Cada cop més el garbí (sudoest) erosiona i socarra l’acció cristal·litzadora de les forces internes, retardant constantment l’eclosió d’una nova Renaixença.

El sentiment nacional recuperat a partir dels esdeveniments dels darrers anys s’amaga púdicament sota eslògans més al gust del catalans no-catalanistes: “Fem república”, “volem decidir”, “ampliar la base”, “va de democràcia, no d’independència”… Això demostra no tant la falta d’adhesió popular a la idea d’independència, sinó que els executius d’aquest moviment no hi creuen, no ho veuen clar, s’estimen més posar-se de cantó que no pas plantejar la batalla de les idees obertament, als partits i als mitjans, a les aules o mobilitzant el carrer com a única força real a l’abast, sense complexes, il·lustrant la gent sobre la terminologia política i la manera d’enfrontar els enormes mitjans que pot mobilitzar en contra l’estat hispanocastellà.

Però a alguns els costa molt; tantes dècades blasmant del “nacionalisme” català, perquè s’identificava amb la gent de Pujol (d’aquí la guerra oberta contra ell i la seva família, primer per part dels socialistes catalans i ara de tot l’aparell estatal) i ara han vist que el futur era nacionalista (quin disgust dialèctic!). Sí, perquè les seves calculadores marxistes, popperianes i globalitzadores no computaven un esclat dels nacionalismes reprimits. Hem tingut Euskalherria, Escòcia, vam tenir el pet de Iugoslàvia, ara Catalunya no sembla que hagi de recular… no entenen, els cervells grisos dels vells estats absolutistes, que la història no té aturador? Fukuyama els va vendre la moto i s’han quedat allà clavats: als falsos estats-nació la bugia els fa la perla. Però segueixen cercant mil-i-un subterfugis per seguir fugint d’estudi.

No refien de la posició de Trump, el del tupé daurat, que podria demostrar qui mana fent que Europa endreci bé la seva habitació, perquè si no podria tornar a ser un cau d’il·lusa neorussificació (la revenjar dels sovietistes frustrats). O desvien la feina urgent de la reforma dels estats en clau nacional potenciant la dramàtica romeria de pasteres que ens envien els criminals reis negres i marrons del continent que un dia fou verge i avui és can Pixa. Molts neoindependentistes de tota la vida (posats a ballar al so que ara sona) proven una mena de nacionalisme localista i provincià tancant al seu voltant cercles d’acer que mantinguin a distància qualsevol raó o veritat procedent del convergentisme, per a ells l’autèntica bèstia negra, perquè ho van mamar de joves i encara no els ha passat la ressaca. Objectiu que cal abatre amb les informacions falses que proporcionen als gàngsters de la Villa y Corte: polítics, policies, jutges i mentiders a sou dels grans mitjans.

El 1917, en plena època de la Mancomunitat, Josep Maria Capdevila, olotí i catòlic intel·ligent, ja avisava d’aquesta evasió d’energies que ens feia ser platja i no pas roca enmig d’un món d’estat-imperi camuflats de falses nacions: «la nostra actuació ha de ser francament nacionalista. Res de reclosió, res de provincianisme, res de localisme pintoresc. Adhesió viva a la nació, col·laboració a la labor nacional, contribució a totes les manifestacions nacionals i a ses disciplines diverses. Intensificació i divulgació de la cultura, advocació i labor per a la formació entre nosaltres de ciutadans actius i competents que, alhora que treballin per sa dignificació i prosperitat, augmentin la dignificació i prosperitat de Catalunya en conjunt.». Si tots els pobles del món pensessin així, el conjunt global de la humanitat arribaria al nivell somiat per la filantropia. Cuidant les teves coses seràs exemple de com el món podria ser un lloc de pas prou decent per a tota vida. Potser els “globalitzadors” haurien de passar una temporada a casa nostra, i prendre apunts.