GERARD SESÉ.

Amb això no em vull referir a programes que estan externalitzats a productores privades o coproduïts, perquè no en tinc prou informació sobre el seu funcionament. Però sí a programes que són produïts 100% per TV3.

Ara fa un parell d’anys vaig tenir l’oportunitat de passejar-me pels passadissos de TV3, a les instal•lacions de Sant Joan Despi. Crec que, el que ara narraré, és un secret a veus: vaig poder observar una quantitat de gent que realment no treballava. Cafès cada cinc minuts, llargues converses informals fora de les oficines o despatxos i espais de redacció mig buits…

De fet, hi ha gent que fitxa per 8 hores de feina i realment només en treballa 25 minuts, que són els que dura un TN. Us en faríeu creus. Evidentment, rere un Telenotícies de 25 minuts hi ha molta més feina, però algunes persones, de veritat, només hi treballen aquests 25 minuts.

A TV3 s’hi treballa amb una calma i tranquil•litat… Hi ha una patxorra que molts de nosaltres ja voldríem a la nostra feina tot i saber que, en l’àmbit privat, seria del tot impossible.

Ull! No estic a favor de carregar-nos TV3. No estic a favor de posar més programació enllaunada o refregida, ni molt menys de minvar-ne la qualitat de l’original. No. Parlem d’eficiència i efectivitat: hi ha gent que si no hi fos, no es notaria. És més trist recordar com es van eliminar corresponsals que, per cert, si no vaig mal encaminat, els que han fet fora la majoria eren free-lance, per reduir costos, i que ho feien per estima més que per rendiments econòmics personals… Amb quin criteri es fa fora a aquesta gent, que no suposen un gran esforç econòmic i sí una gran tasca, quan hi ha d’altres que no foten ni brot? No s’entén…

I em ve al cap un paral•lelisme amb el món del funcionariat en general, sobretot aquell de la finestreta o de les institucions polítiques:

Hi ha gent als diferents ens públics que porta anys i panys treballant sense fer res, funcionaris que estan per estar i que la seva funció simplement és la de passejar-se sense rumb a la feina esperant amb avorriment que passin les hores. També ho he viscut això a l’Ajuntament de Tarragona, una altra barbaritat. Gent que només serveix per inflar l’administració. Aquests són els veritables funcionaris que sobren, i no pas els metges o les mestres d’escola. Aquests són els que se’ls hauria de baixar el sou si no fos possible eliminar-los de la llista de pagues publiques. Gent que acumula tants anys que té sous descomunals i més dies que el Rei per fer vacances. Un escàndol en tota regla.

L’administració pública necessita una gegantina auditoria per eliminar els milers de paràsits que s’hi han adherit i que s’han convertit en uns xupòpters de l’aiexta de tots. Sí que és cert que això que proposo, un estudi exhaustiu de qui sobra i qui falta, té un cost elevat i que s’ha de pagar amb fons públics. Però seria una de les millors inversions mai fetes. I per fer-ho ben fet, s’hauria d’encarregar a una empresa estrangera.

Dins d’aquest monstre que se’n diu Administració pública, hi ha injustícia i desigualtat. És indignant que algú que és cap d’àrea d’alguna regidoria d’un poble de poc més de 20.000 habitants cobri per rascar-se l’escrot quan a l’Hospital de la comarca hi falten metges i a l’escola de la zona encara hi ha barracons. S’ha convertit en un sistema pervers.

Si tenim clar que volem ampliar i fortificar l’Estat del benestar aquest hauria de ser el començament. Un motiu més per creure i desitjar la independencia de Catalunya,començant a construir un Estat partint de zero, ha de ser un bon moment per iniciar aquest important i necessari procés de sanejament.

Comparteix

JOSEP SORT. La Unió Democràtica d’en Duran i Lleida és un veritable soufflé. Un bluf, vaja. Aquí qui falla realment és Convergència Democràtica de Catalunya, que és com el lleó que té la santa paciència de suportar les mini atzagaiades de la mosca collonera duranista. Hi ha en aquesta actitud permissiva, una certa dosi de massoquisme. CDC s’ha caracteritzat sempre per ser un partit força acomplexat. No només amb Unió, sinó també amb els socialistes, amb els del PP i fins i tot, sí amb l’antic PSUC. I això que CDC és un cas digne d’estudi, perquè ha tingut uns èxits innegables, i malgrat això continua sotmès a uun acomplexament que fa feredat. Històricament, si és que es pot parlar d’història en referir-nos a la vida orgànica d’un partit que aviat farà 40 anys que es va constituir, el nacionalisme transversal de CDC, organitzat en base a una doble dimensió, la territorial i la sectorial, ha demostrat una resistència força contundent que es concreta en un terra molt alt. Això implica que compta amb un gruix de simpatitzants i militants que tenen una fidelitat a prova de bomba. Passi el que passi, ells i elles sempre són al peu del canó, per al bo, i també per al dolent.

Per tot plegat sobta molt aquesta actitud franciscana davant de les deslleialtats sistemàtiques de Duran i Lleida. Fins on arribarà aquesta paciència infinita?

Jo tinc la certesa, basada en una observació detallada del món polític català, que si CiU finalment decideix quadrar-se, Unió no gosarà plantar-li cara. I és que Unió necessita de CDC per sobreviure. I la prova és que, més enllà de les recurrents provocacions de Duran, al capdavall sempre passen per l’adreçador i acaben dient sí bwana al Big Brother. De manera que deixem de banda els focs d’artifici del seu màxim representant i fixem-nos en allò realment important. UDC no fa més que seguiment de CDC.

Per altra banda, a hores d’ara, penso que és ben obvi que el que ha de fer CDC és centrar-se en reforçar el seu màxim dirigent, que, com era d’esperar, està rebent de totes bandes. Salvant les distàncies, l’estratègia duranista és molt semblant a l’emprada pel Real Madrid, durant els darrers anys d’hegemonia blaugrana. Fixem-nos que des del 2008, el Barça ha estat el millor equip del món, mentre que els merengues no s’han menjat un quico. L’única manera d’intentar treure el cap era referenciar-se amb el Barça. Per això els estrategues mediàtics merengues van començar a difondre el concepte de “El Clásico”, que mai abans s’havia sentit amb tanta força. D’aquesta manera el madridisme sobrevivia a rebuf dels èxits blaugranes.

Doncs exactament això és el que fa Duran respecte CDC. Ara que Mas ha fet un pas endavant sense cap precedent, l’única manera de sortir a la foto de Duran és referenciar-se sempre amb Mas. Mantenir el cos a cos és el que li dóna vida, si no seria un zero a l’esquerra. Com ell mateix reconeix, la seva situació és desesperada: els espanyols no es refien d’ell, malgrat que pensen que el poden utilitzar per posar pals a les rodes, pel que el tenen agafat per allà on fa mal, a causa dels enormes problemes judicials que ha viscut, viu i viurà UDC. Per altra banda, molta gent de CiU, d’ambdós partits, doncs, n’estan fins al capdamunt i el fan responsable de la pèrdua de suport electoral.

M’agradaria pensar que la fi política de Duran és ben a prop. En tot cas, el que sí que sé és que un President Mas ferm en la seva estratègia pot comptar amb gent que no tremolaran ni trairan per l’esquena quan arribi el moment de fer el pas definitiu.

PD. No puc cloure aquesta col.laboració sense referir-me al nostre company de diari, i abans, de bloc, l’Enric Canela, al qual desitjo un immediat restabliment i que continuï amb la seva tasca de lluitar pel nostre objectiu comú, la Independència de Catalunya. Ànims, Enric.

Comparteix

2.- Duran: “Sóc molt conscient que sóc el boc expiatori. Molta gent diu el mateix que jo i no se’ls diu res”, Ara, 18 de juny.
El líder d’Unió assegura que vol que la consulta es faci el 2014 però precisa que “ho haurem de veure”.

3.- El Govern apuja la taxa a la venda de pisos, però diu que no tocarà cap més impost fins a conèixer el límit de dèficit, Ara, 18 de juny.
La taxa de transmissions patrimonials que es paga pels pisos de segona mà s’equipara a l’IVA dels habitatges nous, del 10%.

4.- Prova de foc per als reformistes iranians, Jordi Llaonart, 18 de juny.

5.- L’ambaixador dels EUA acudeix a Catalunya per acomiadar-se, El Singular Digital, 18 de juny.
Solomont manté fins al darrer dia un tracte exquisit amb la Generalitat en ple procés sobiranista.

6.- Vall d’Aran: Interior demana que les més de 600 persones evacuades no tornin aquesta nit a casa seva, El Punt, 18 de juny.
El servei meteorològic indica que aquesta nit amainarà el temporal al Pirineu. El conseller Espadaler matisa que podrien ser més els desplaçats ja que molts han decidit fer-ho sense informar a les autoritat. Confirma que no s’han produït danys personals ni hi ha constància de cap desaparegut.

7.- Mentides, maleïdes mentides…, Roger Jiménez, Catalunya Oberta, 18 de juny.

8.- L’ICS diu que els pacients en llistes d’espera a Catalunya són 16.682, Ara, 18 de juny de 2013.
L’ICS rebat així les xifres facilitades pel sindicat Metges de Catalunya, que assegura que 55.409 pacients estan en llista d’espera per operar-se.

9.- Mas no és Ibarretxe, Jaume Clotet, El Punt, 18 de juny.

10.- Porno a internet, Enric Vila, El Punt, 18 de juny.

Comparteix

Ara hem toca reflexionar si ho puc seguir fent. En tot cas, els meus millors desigs a tots i endavant que arriba la llibertat.

Comparteix

2.- Pausa i reflexió, Vicent Sanchis, El Singular Digital, 17 de juny.
“La majoria dels partidaris de l’eufemístic dret a decidir o de la independència sense més no entenen aquesta eterna partida de ping-pong que no beneficia ningú i que perjudica tothom”.

3.- El nostre IRS, Joan Oliver, Catalunya Oberta, 17 de juny.

4.- Gabriel Fernàndez i Díaz: Carta oberta al president de la Generalitat i al cap de l’oposició, Vilaweb, 17 de juny.

5.- Forcadell: “Si ens separem, serà bo per a Catalunya i per a Espanya”, El Punt, 17 de juny.
La presidenta de l’ANC defensa que són precisament els factors econòmics els que fan que la consulta s’hagi de celebrar immediatament. Forcadell assegura que el Concert per la Llibertat “donarà visibilitat a nivell internacional.

6.- El BBVA demana vendre “al més aviat possible” les entitats nacionalitzades, Ara, 18 de juny. Actualment hi ha tres grups en mans de l’Estat: CatalunyaCaixa, Novagalicia i Bankia.

7.- Mango Kids, a la Diagonal de Barcelona!, Ara, 18 de juny.
Mango obrirà a l’agost la seva primera botiga de roba infantil, a Barcelona.

8.- Defensar Blesa, nou gènere periodístic, MATÍAS VALLÉS, Diari de Girona, 17 de juny.

9.- Aran reclama la seua nova llei, Editorial Segre, 17 de juny.

10.- El policia que insulta és qui va difondre l’esborrany d’El Mundo, El Singular Digital, 18 de juny.

Comparteix

És evident que, abans de les properes eleccions al Parlament europeu, els partits polítics no faran moviments ni canvis de cara a futurs lideratges o a la prefiguració d’aliances. La majoria, enmig de la incertesa i de les incògnites, prefereixen esperar i veure què passa. Les enquestes auguren un declivi del bipartidisme, i un augment de formacions polítiques al marge de les dues amb més vots a l’Estat. Així, tot sembla indicar que creixerà significativament UPyD (quina por !), que també creixerà notablement Izquierda Unida (uf!), i que d’altres opcions també podrien “marcar” en aquestes eleccions, encara una mica atípiques.

En aquest context, un grup de catalans amb n’Ernest Maragall al capdavant proposen una candidatura unitària del catalanisme, per mostrar força davant Europa. Estic convençut que donaria és força al procés que s’ha iniciat al Principat de Catalunya i que, alhora, podria servir per mostrar a Europa la voluntat constructiva dels catalans en relació a la Unió Europea.

Ara bé, si els partits polítics esperen les europees per treure conclusions en relació a les futures eleccions municipals (i autonòmiques, a les Balears o al País Valencià), crec que van ben errats d’osques. Les eleccions al Parlament europeu són encara tan atípiques que permeten que sorgeixin formacions polítiques en pla flamarada, i després aquestes mateixes formacions desapareixen a nivell regional o local. Per tant, constitueixen un mal indicatiu per al moviment polític en marxa. Els que s’emmirallaven en Beppe Grillo i els seus ja han vist com es pot passar d’un vint-i-tants per cent de vots a un cinc per cent en a penes un parell de mesos.

Comparteix

SERGI VILLENA.

Altres noms propis com Rami del València, o Vermaelen de l’Arsenal, també han aparegut en aquestes llistes però potser amb menys soroll.

La remota opció de Thiago Silva podria activar-se si s’aconsegueix alguna venda important que reporti una injecció de líquid en el ‘cash’ del club. En aquest escenari, la sortida d’homes com Thiago, Alexis o Villa podrien desencallar la situació. Òbviament si marxa Villa i/o Alexis, és també molt probable que es fitxi un altre davanter. Haurem d’anar veient com es va definint tot, però té pinta de que serà un estiu entretingut i que hi podria haver alguna sorpresa.

Comparteix

No és ni una cosa ni l’altre. Ni criticar al President és mostra de manca de convicció en la nostra independència ni la defensa del mateix peti qui peti pot considerar-se un valor en sí mateixa. Les dues formes són un tret de la nostra manera d’entendre les coses, sempre en equilibris precaris entre la credulitat i la sospita. És lògic, sent un país de marca, que aquí siguem o religiosos o volterians, però penso que una mica de intel•ligència no ens aniria malament a l’hora d’emetre judicis polítics.

El President s’ha fet enrere, evidentment. Potser no del tot, potser no definitivament, potser estratègicament, ves a saber. El fet és que comencem amb les excuses, els “potser ara no toca” i la corrua de pretextes que han fet que no siguem independents desprès de tres segles. No hi ha manera millor de no fer res que el pretext. Som de l’escola d’aquell Baterbly que, a la que li demanaven alguna cosa, responia indefectiblement “M’estimaria més no fer-ho”. Si el President creu que la consulta podria ajornar-se, si manté dins de la seva formació política a algú com en Duran, que defensa obertament l’ajornament de la mateixa “sine die”, si pensa que hi ha coses més importants per Catalunya que ser independents i s’hi entesta en implicar-hi a socialistes i comunistes, si encara necessita carregar-se d’arguments i de raons amb l’excusa de cercar no sé sap quina complicitat internacional, hom pot pensar que aquí hi ha una baixada de pantalons.

Naturalment, hi ha gent que diu que de cap manera i que tot plegat és una maniobra subtil i enraonada. Gent que pensa que cal cercar l’ajut d’Europa, que cal esgotar fins el final les nostres vies de diàleg, que hem de presentar-nos davant la comunitat internacional com un poble que ho va fer tot per resoldre el seu conflicte per les vies de la negociació. Aquesta postura és molt estesa, i entre persones d’uns sentiments pregonament catalanistes, gent de bona fe, vull dir. Diuen això i s’enfaden amb qui no accepta la seva tesi. Defensen Mas com qui defensaria Jesucrist, amb aquella fe dolça del carboner. Lògicament, entre els dos extrems no hi ha acord possible.

Ara, el problema segueix existint. Espanya ens colla i els seus agents no deixen d’embolicar la troca. Un dia és en Wert, l’altre la Llanos de Luna i el seguent pot ser qualsevol partit unionista. Podem assegurar que cada matí ens aixequem amb una de nova. Tot això, clar, no és pas casualitat, perquè ells són patriotes de cap a peus, un mot que no agrada a molta gent catalana, que diu que això del patriotisme és cosa d’espanyols, i que ells no volen pàtria. I això ho diuen fins i tot independentistes, els mateixos que no volen exèrcit a una república catalana, els qui creuen que una monja i un barbut poden portar-nos a la llibertat, els qui no saben com funciona la cosa de l’estat a Londres, a Brussel•les o a París, els qui bandegen la nostra història militar o, ras i curt, la nostra història a seques.

Som en el de sempre. Si el President pot fer moviments polítics de baldufa és perquè hi ha gent que, en lloc d’arguments polítics, s’estima més emprar-hi la fe, la fe absoluta i sense esquerdes, en una persona i en un partit. D’aquí plora la criatura. Amb fe en persones no s’avança gaire, perquè el que cal és tenir-la en el país, en la pàtria. És conegut el cas d’aquell personatge històric que, desprès de servir molt de temps a una reina, quan aquesta traspassà i ell va veure-la de cos present, pudenta i mig podrida, digué que mai tornaria a servir a un senyor de carn i ossos, i és refugià dins de l’església. De la mateixa manera, jo aconsellaria no voler servir a cap polític en concret i fer-ho amb el país, que aquest si que dura eternament.

I deixar la fe per la cosa litúrgica, que en política no cal ser sant. Millor ser dimoni.

Miquel Giménez,
Periodista i escriptor

Comparteix

Fitxa
Títol: Espriu, transparent
Autor: Agustí Pons
Editorial: EDICIONS PROA
Col·lecció: PERFILS
Enquadernació: Cartoné
Pàgines: 752
EAN: 9788475883434
Any d’edició: 2013
Preu: 22 euros

>Vincle de compra

Comparteix

És el que es dedueix si estem d’acord en que 2 persones són majoria en un col•lectiu de 3. I és el que passa en qualsevol col•lectiu amb un nombre senar de persones: la majoria és la meitat més mig, perquè la resta (la meitat menys mig) són minoria. La meitat més u només són la frontera que separa la majoria de la minoria si el col•lectiu té un nombre parell de persones. Però genèricament, la majoria és la meitat més mig del nombre de persones.

Sí, ja sé què en penseu: que tinc raó, però també que sóc un perepunyetes, que no n’hi ha per tant, i que dient “la meitat més u” ja ens entenem. Això és justament el que més em toca el voraviu, perquè quan algú escriu el verb “haver” sense “h” també ens entenem, i en canvi està molt mal vist.

Ens sembla intolerable que els estudiants acabin el batxillerat fent aquesta mena de faltes d’ortografia, però no donem cap importància a que no sàpiguen (ni ells ni nosaltres) dividir per dos. Perquè calcular la majoria entre dues opcions és simplement això: dividir per dos. Si pretendre que hi donem importància és demanar massa m’agradaria, com a mínim, que en fóssim conscients.

PS: Ara que està de moda discutir sobre majories en un possible referèndum aprofitaré per dir que no estic d’acord amb els qui consideren que el “sí” a la independència hauria de ser vàlid amb la meitat més u dels vots. No perquè em sembli poc, sinó perquè em sembla massa: hauria de ser la meitat més mig.

Comparteix