Coi de País! : 1.- L’esquizofrènia

SALVADOR BONADA i FONT. Ens estem perdent en debats i explicacions buides, propis d’un poble que ha perdut o ignora les arrels. Ens estem perdent en estèrils intents de cercar un “per què” que no trobem, intentant entendre el que és incomprensible als nostres ulls. Analitzem l’inanalitzable sota criteris de racionalitat i no en trobem ni un bri, i l’única conclusió lògica és que o aquells que ens governen des de Madrid, o des d’aquí si és que hi ha diferència, són uns inútils, o uns corruptes, o uns imbècils patològics, o una mescla de tot això amb un toc de sadisme.

 I ens equivoquem amb aquesta actitud i aquests intents d’entendre les coses, i no perquè ho raonem malament, no perquè els arguments i tesis no siguin vàlids, no perquè els que ho intenten no tinguin abastos coneixements sobre els temes dels que intenten treure’n l’entrellat. Si volguéssim estudiar una planta, saber-ne el seu cicle de vida, com s’alimenta com neix, creix i mor, i ho féssim encarregant-ho a un geòleg, per a què apliqués els seus coneixements a l’estudi de la planta, el resultat no seria l’esperat, els resultats serien incomprensibles i portarien al desencís i a la perplexitat. Tal com ens passa al provar entendre la situació de la política catalana, i espanyola per extensió. L’anàlisi que en fem només ens aporten desconcert i desencís, impotència i frustració. Però ho seguim intentant, com uns folls a la recerca de la pedra filosofal per convertir el femer en or. I a aquesta tasca hi hem dedicat anys i panys, sense defallir i tornant-ho a provar, del dret i del revés, amb la vana esperança de sortir-nos-en, provant totes les teories, arrenglerant-nos en un i altre bàndol sense entendre que cap d’ells és el nostre, que no podem canviar allò que no vol ser canviat i qualsevol intent, per agosarat i ben proveït que sigui en recursos i esforços serà balder i en el millor dels casos al final serem on érem, si no més lluny del nostre anhelat objectiu.

És aquesta estranya esperança que tenim la que ens duu al desencís i la desesperació. L’esperança que el govern d’aquesta Espanya en la que estem presos ho sigui també nostre. Que ens respecti, es preocupi de les nostres necessitats, ens doni les eines necessàries, ja no per prosperar, tan sols per sobreviure.

Malaguanyada esperança. És l’esperança d’un esclau que es pensa que l’amo l’estima, o al menys el respecta, o al menys el valora, ja que viu gràcies a la seva feina i a la seva força. D’un esclau que s’esforça per agradar a l’amo, un amo que el colpeja i el maltracta, el menysté i el mutila, i encara es pensa l’esclau que ho fa perquè l’estima, perquè el valora i vol que s’esforci més. I aquest esclau, foll de fals orgull i assedegat per obtenir el respecte es pensa que resistint sense queixar-se ho aconseguirà, fa la feina amb més esforç encara, fins al punt de llaurar la terra amb las pròpies mans ensangonades al no donar-li l’amo ni tan sols les eines per fer-ho. Es pensa que d’aquesta manera demostra la seva força i que és una demostració davant de l’amo d’orgull i de valor. S’imagina, pobre foll, dempeus davant de l’amo en arrogant desafiament, dient-li – això no m’ho mereixo, i no m’ho has de fer–.Es pensa que demostra que no el poden fer caure, que demostra que no el poden doblegar, no se n’adona que ja és a terra, no se n’adona que ja l’han doblegat fins a trencar-li l’espinada, no se n’adona que s’arrossega per un terra ple a vessar de la seva pròpia sang, besant els peus d’un amo embogit, que el colpeja fins trencar-li els ossos. Perquè l’amo sap del cert que seguirà treballant, amb els ossos trencats i demanant disculpes per no poder fer la feina prou de pressa, i justificant els càstigs per aquest motiu. Perquè l’amo m’estima i si em fa mal és pel meu bé.

I un dia arriba l’amo, li diu que s’aixequi. Li dona una peça de roba neta i li diu que es netegi, que se la posi i que l’espera a la casa, ha de portar els fruits de la terra i del seu treball a l’amo, i ha d’anar polit.

 Ara si! Ara se n’ha adonat! Veieu com m’estima! Corre a rentar-se, es vesteix amb aquella roba que li sembla que és per un rei, provant, sense aconseguir-ho, de dissimular els blaus del seu cos i de netejar-se fins i tot les ungles de restes de la terra que ha llaurat, una terra que havia estat seva. Encara es pensava que ho és, pobre foll!

I entra a casa de l’amo amb el carro ple de fruita i carn, amb el pas més ferm que li permet el cos adolorit, inflat de l’orgull d’aquell que es pensa que li reconeixeran la bona feina. Allà el tenim palplantat al mig de la sala, rodejat de l’amo i els seus amics que agafen i es cruspeixen tot el que porta sense tans sols mirar-lo, com si no hi fos. Tan sols un parell de mossegades a aquelles viandes que ha conreat amb la seva sang i les llencen per agafar-ne una altre, la mosseguen i la tornen a llençar. Veu desconcertat com el suc d’aquelles saboroses fruites seves els hi regalima pel coll gras i els taca aquelles robes tan fines que ell tan admira i que espera que un dia li deixin posar.

Està desconcertat, això no era el que havia de passar. Pensa que estan bojos. El foll pensant que els demés estan bojos! Llavors l’amo s’acosta. Ara si, pensa l’esclau foll, i quan el te davant es mira l’amo mentre aquest agafa el ganivet amb el que ha tallat la carn que li ha portat, i amb un somriure d’orella a orella li clava el ganivet ben endins, l’esventra, l’esbudella mentre tothom riu, quin espectacle!

L’esclau foll es subjecta els budells amb les mans perquè no li surtin del ventre i s’en va arrossegant, tot demanant disculpes per haver tacat aquell terra de la casa que va ser seva. Preocupat i mort de por perquè així no podrà fer la feina, només li queda una mà útil, amb l’altre s’ha de subjectar el ventre. I l’amo ho sap del cert que seguirà fent la feina, i l’esclau es pensa que si ho fa demostra orgull, que si ho fa l’amo el recompensarà, perquè l’amo el necessita, qui faria si no la feina!

Aquesta és l’esquizofrènica realitat. Tots som aquest esclau, molts però es pensen que pel fet que no ens peguin, que no ens matin o que no ens persegueixin obertament ja som homes i dones lliures. Molts s’ho pensen de veritat, i actuen com si fossin l’amo, pensen que són com l’amo, es vesteixen amb robes semblants a les de l’amo. Branden orgullosos la seva falsa llibertat, volent sempre agradar a l’amo, això ha quedat gravat en el seu cervell d’esclau enganyat. Maltracten altres esclaus que saben que ho són, com si fossin l’amo. S’encarreguen de tenir les terres de l’amo ben treballades, i com l’amo ja s’ha preocupat que pensin que son lliures, els deixa fer, ja no els ha d’alimentar ni vestir, són esclaus de l’amo i l’amo no cal que es preocupi de l’esclau, ja ho fa tot sol, i a més li dona part de la seva feina voluntàriament. Sublim! És una esquizofrènia més subtil, però molt més perillosa, al no sentir-se esclau mai voldrà deslliurar-se. Algun cop es queixarà, però res més. L’amo té els perfectes controladors de la resta, i sense haver de pagar al capatàs.

La revolta és l’única manera dels esclaus per tornar a ser lliures, de tornar a ser amos de la terra dels seus avantpassats, de la terra que per justícia els hi pertoca, i de la casa, i del rebost, i dels rius i les valls que ara són de l’amo. Aquesta revolta és ara impossible perquè l’esclau no sap que ho és i si ho sap es pensa que si és un bon esclau l’amo el farà lliure algun dia.

Alguns esclaus però som ben conscients que ho som i de com és l’amo. Serem prou? Podrem fer-ho veure a la resta?

Aquest és el problema amb el govern de l’estat espanyol. Ens pensem que és el govern democràtic de la nació espanyola. I ens pensem que perquè ens diguin que som espanyols ens consideren homes lliures d’aquesta dita nació espanyola.

El cert és que ni és democràtic, ni és de la nació espanyola. Que a més la nació espanyola és una entelèquia, una falsedat, no existeix, és una sublim creació d’aquest estat, per tenir els súbdits contents i enganyats, perquè els súbdits se’ls hi enrefoten (disculpeu la grolleria, no he trobat cap altre paraula que ho descrigui tant perfectament), són tan sols bestiar per garantir la preeminència d’una oligarquia endogàmica enquistada en el poder. Però això ja son figues d’un altre paner i ja en parlarem un altre dia.

 

Comments
One Response to “Coi de País! : 1.- L’esquizofrènia”
  1. Ramon Torramilans Roca escrigué:

    Per aixó no ens en hem sortit mai, fins ara.

Leave A Comment

Disseny

Allotjat a

Xadica

Contacteu

Col·laboradors DGS

Articles