La cultura de l’esforç i la mediocritat política.

EMIGDI SUBIRATS. Hem sentit durant els darrers mesos molts cops la frase Catalunya està perdent pistonada. És més que obvi que l’espoli fiscal espanyol ens està estrangulant i impossibilitant cap mena de recuperació econòmica. El concepte d’estat espanyol amb domini castellà porta a un estil polític-econòmic veritablement dramàtic: cal estrangular l’adversari políticament i econòmica, és a dir, els catalans i la seua catalanitat. Ni tan sols s’adonen que perjudicant l’economia catalana, el motor de les seues finances, es fan un mal a ells mateixos immens. Estan llevant gas a la locomotora a marxes accelerades, però se senten satisfets  i autorealitzats perquè són els amos dels diners que produeixen els altres. Aquesta és una tàctica sinistra, però vertaderament intrínseca a l’ADN espanyol.
Ara bé, la ciutadania dels Països Catalans també hauria de fer una forta reflexió. Primerament, cal recuperar la cultura de l’esforç. Aquest és un concepte importantíssim per a tota societat, del qual en parlem massa sovint de manera abstracta. Durant anys hem anat construint una societat amb força benestar, que ara ha sofert un col·lapse gravíssim. I durant anys s’ha anat baixant la guàrdia en molts aspectes laborals. Des d’alguns àmbits es vol culpar el funcionariat de tots els mals i s’omplen la boca al respecte. Personalment, crec que ensenyament i sanitat són els pilars bàsics d’una societat, i és totalment erroni basar els suposats efectes nocius del funcionaritat en aquests àmbits. Ara bé, sí que crec que s’han de regular moltes coses al voltant del funcionariat. Les baixes laborals, algunes incontrolades, són tot un càncer que sofrim tothom. I els primers que el sofrim som els funcionaris que gairebé mai perdem un dia de feina. Cal mecanismes de control de tot plegat, i poder-ho dir sense embuts al nostre lloc de treball. En l’àmbit de l’empresa privada, hem de parlar d’un fenomen semblant, i és intolerable moralment i insuportable econòmicament. Hem passat d’una època on gairebé era impossible caure malalt, a una permissibilitat absoluta. I s’ha de posar una aturada ja! Els i les adolescents i els i les joves ja amb edat d’entrar al món laboral no poden emmirallar-se en la manera en com moltes persones afronten la feina actualment. Alguns conceptes d’antany poden semblar antiquats, però eren útils. Com a exemple, no canviar de feina fins que en trobessis una altra. Molts que sofreixen l’atur em podrien contradir fàcilment dient que ara no tries canviar de feina, sinó que et fan fora. I tenen raó, malauradament. El que jo deia és que en moments dramàtics com els actuals no es pot anar amb exigències de sous i s’ha d’acceptar unes certes condicions. Alguns lectors em poden criticar que parlo des del meu posicionament com a funcionari que cobra mensualment, però són deduccions que m’han portar comprovar el comportament social de massa treballadors/es.
Al llibre Converses amb Oriol Junqueras, de l’escriptor igualadí Bernat Ferré,   l’actual alcalde de Sant Vicenç dels Horts, un poble amb força marginació social, demana que el món intel·lectual s’apropi a la política. Ens parla de la mediocritat política actual que s’ha d’apartar del poder, i gent capacitada l’assumeixi amb la tàctica de la cultura de l’esforç com a emblema. Tot això són paraules boniques i d’amable lectura, òbviament. Ara bé, cal replantejar-nos moltes actituds socials i cal posar de part de tots. La situació econòmica ens està superant a tothom. D’una banda, la inexplicable actitud del govern espanyol que impedeix prendre mesures positives per a l’economia catalana; de l’altra, els catalans i les catalanes que hem de recuperar l’esforç d’antany que tant ens havia caracteritzat com a poble. Ens en sortirem?
Comments
2 Responses to “La cultura de l’esforç i la mediocritat política.”
  1. LLuís Mª Mandado i Rossell escrigué:

    Quan se li ha acudit a algú que valgui deixar de ser esforçat?

  2. Mariteixi escrigué:

    Personalment no crec que haguem perdut la cultura de l’esforç sinó que, directament, hem perdut la “idea” de cultura amb tot el que el mot comporta i amb el pòsit que conté la pròpia idea.
    Més enllà que hi pugui haver determinats col.lectius que és bo i convenient criminalitzar i estigmatitzar quan les circumstàncies són propícies per a fer-ho, com ara els funcionaris, és un fet obvi que estem governats per personatges mediocres que són perfectament conscients que la massa funcionarial representa un tant per cent mínim en el pastís de la recaptació de vots i, en canvi, pot acabar per proporcionar un rèdit polític immens a qui se’n serveix sense cap mena d’escrúpol quan toca.
    Hores d’ara ningú no parla ja – ningú no gosa parlar-ne – de tota aquella gent que tenint una feina fixa i estable, fins i tot, una feina que feia molts anys que conservaven i que van bandejar en canvi d’uns quants euros més en qualsevol altre lloc que els prometés el fabulós canvi del pis de tota la vida comprat amb molts esforços i, per cert, en una bona part dels casos, revenut a preu d’or, per la caseta nova de trinca que els deixava una hipoteca que es podia perfectament cobrir amb la diferència del pis i el sou. Ara ells, aquells que han ajudat a rebentar el mercat, tot i que no vulguin sentir-ho i ningú no s’atreveixi a dir-ho, es lamenten i fan que la resta ens haguem de lamentar. Els que han ajudat al mediocre cos polític i econòmic del qual ens envoltem i que no volen mirar-se al mirall i s’estimen més donar les culpes a la conjuntura, a la Merkel o a qui sigui que pugui tenir-la. Disculpeu-me però això em sembla realment i genuïnament falta de cultura. Òbviament no parlo pas de qui no tenia res llavors i encara en té menys ara, està clar que en qualsevol crisi el qui pitjor ho passa és qui està o estava en pitjor situació, però si el que ens estimem més a Catalunya (un mot que al nostre president dels millors li costa de pronunciar) és idiotitzar-nos deixant-nos endur per miratges estúpids és molt normal que ens passi això.
    Volem Espanya i el que comporta? No sabem si si o si no i a més tenim directrius ambigües dels qui han d’anar a negociar el que, per cert, és nostre? Volem sortir a La Noria a explicar perquè som diferents? Doncs ens trobem que collim el que sembrem.
    Salutacions i disculpeu el rollo!

Leave A Comment

Disseny

Allotjat a

Xadica

Contacteu

Col·laboradors DGS

Articles