ESTIMAT CAVALLER SAVALLS…

PAU VALLEJO. Fa un parell de setmanes estava cofoi. Feia temps que no tenia dues notícies seguides bones. Tal com deia en un dels escrits en el bloc dels 10Mil.cat “Estic satisfet“, estava content al veure que per fi la Generalitat donava símptoma de fer de les balances fiscals entre España i Catalunya el tema principal de la seva política.

L’altre motiu de la meva alegria era que el diumenge dia 10 havia tingut lloc la constitució de l’ANC.

A l’assemblea no hi vaig poder ser. Però, amistats de la xarxa social, a mesura que m’ho anaven explicant, m’anaven transmeten i encomanant el seu entusiasme. La majoria n’estava contenta de com havia anat tot. Això junt el seguiment que en vaig fer des de casa i posterior visió al Youtube de la cerimònia quasi sencera, més alguna informació que vaig escoltar en els mitjans més tradicionals de comunicació, em van ajudar a esvair els temors a priori, de no aconseguir el desitjat èxit de l’assemblea.

Fa temps que tanta retallada i les continuades baixades de pantalons del nostre govern, pactant amb el PP temes identitaris, em tenien l’ànim bastant baix.

Però l’alegria dura poc a casa del pobre… Als pocs dies, vaig llegir l’article del meu apreciat amic, al bloc del Cavaller Savalls, “Apolo a l’ANC“. Opinió, que per sempre encertades i sabent de qui venen, tinc molt en compte.

En l’article, el cavaller, dóna explicació dels motius pels quals va deixar d’assistir a l’assemblea. Resumint molt, podríem deixar-les en tres, les motivacions per les que va tenir a bé quedar-se a casa i no anar-hi. Una, perquè molta gent il•lustre, d’un cert renom d’aquest país, preveia el cavaller que no hi assistiria. Tal i com va ser. Continuen tot ells, sense mullar-se el cul per la seva nació… Suposem, tant ell com jo, fins al dia que la cosa estigui clara i la independència imminent.

Al seu article, pregunta a on són gent nostrada i que mai se’ls veu per aquestes contrades i en fa una bona llista. Al final d’ella ens fa dues preguntes retòriques, d’aquelles que per obvies no se n’espera resposta. Però ho sento cavaller, me les prenc literalment i te les responc. T’he de dir que uns quants dels anomenats, sí són unionistes i votarien “NO” a un referèndum d’autodeterminació. En Jordi Évole, ja ha manifestat que votaria “no” i gent com la Caballé que és d’idees més espanyolistes que l’estanquera o en Serrat que són carn i ungla amb en Sabina, qui no fa tants dies, deixava a l’idioma català com un dialecte de pobletans. Perdona’m però no els veig votant “SÍ”, en tinc els meus dubtes. D’altres com en Buenafuente, que han triomfat a nivell estatal, els veig més pròxims a posicions com les del Sardà, que encara està encapsulat en el fals federalisme dels temps del Felipisme. és a dir, temen la reducció o perduda de mercat i d’admiradors i s’agafen a España com a un ferro roent. Podria continuar, però ho deixo aquí per no allargar-me.

En l’altra raó per excusar la seva presència a l’assemblea, càrrega sobre tots els independentistes en general i en denúncia el poc nombre d’assistents, en relació al alt perill de desaparició pel que està travessant el nostre país en aquests moments. Així com també, l’elevat grau d’entropia en el que acostumen acabar aquesta mena d’actes. Sempre són els mateixos qui van als diferents actes independentistes, fins al punt que gairebé ja es coneixen entre tots.

Com que tant en un motiu com en l’altre, li reconec molta part de raó en Savalls. La conseqüent perduda d’optimisme en va resultar inevitable.

Però com molt bé diu el cavaller, el primer motiu pot ser degut, a que la gent coneguda o “VIP” que viu de la popularitat, significar-se en un sentit, els hi pot repercutir molt seriosament en la seva feina. Mentre molts se la juguen, ells romanen a casa a l’espera dels esdeveniments. Fins a quin punt se’ls hi pot demanar que s’impliquin i qui moralment pot decidir si el preu és o no massa alt? La història o el futur ho jutjarà.

El tercer motiu i el que ell considera més important, és l’amor a la poltrona i la manca d’unitat en formar d’un projecte nacional conjunt per part dels nostres polítics. Me n’estalvio el comentari, per que ja fa molt temps que me’n vaig cansar de pregar per a que fos possible i he desistit de fer-ho. Els qui viuen d’això tenen raons que la pròpia raó no entén.

Però siguem justos cavaller. Abans del naixement de l’ANC ja hi eren tots els mals, i no crec que la seva aparició els hagi agreujat. Ans el contrari. Aquesta mena de foscor, de no tenir clara una patum de coll llarg. La falta d’un lider clar, i el no saltar al terreny polític, la fa menys visible, però molt més difícil de decapitar i de poder tirar-los-hi merda a sobre. El que l’acabarà fent més forta.

El segon motiu és el que més em preocupa o el que de debò em crida tota la meva atenció. No sols, perquè als altres dos els intents d’inferir-hi s’han mostrat inútils, sinó perquè precisament en l’augment del nombre d’assistents aquests actes pot ser la solució, que acabi fent moure als altres dos.

Per què no hi ha va més gent i és sempre la mateixa? Aquesta pregunta em porta de cap i en van impulsar a fer una prova. Un petit experiment casolà, gens científic. Com antic estudiant i apassionat de l’estadística, en sóc conscient, que el meu anal•lisi no passaria ni les més relaxades premisses científiques. No passa de ser un joc d’entretaula, però que em senyala, que no vaig tan desencaminat a l’hora d’estimar que és la manca d’informació d’on ens venen bona part dels nostres mals. I que podrien explicar per que no assolim un nombre més alt de participants en actes que se m’antullen transcendentals per la supervivència de la nostra nació.

En la meva petita aproximació estadística, ni tan sols vaig agafar la mostra aleatòriament, senzillament vaig separar de les adreces dels correus electrònics que tinc, al meus amics “del món real” que per molt coneguts, sé que no estan dins del món independentista, ni implicats en cap associació, ni res d’això. Dels amics del “món virtual o coneguts de la xarxa” I els hi vaig fer cinc preguntes, de les quals les que més m’importaven eren les dues primeres:

-Abans del dissabte passat dia 10 de març del 2010, sabíeu que tindria lloc un acte independentista molt important per Catalunya?

-Passat el dissabte vau tenir notícia d’aquest acte?

La mostra, després de deixar fora a els amics de la xarxa, que sé que són independentistes fins la medul•la, inclús són dels que omplen aquests tipus d’actes, estava formada per 31 persones entre familiars, amics i coneguts de la vida real. De les quals em van donar resposta ràpida 19. No entraré en molts detalls, només donaré dues característiques de la “mostra final” que em semblen importants. El percentatge de persones amb estudis universitaris dels que em van respondre era alt (8) i que la persona amb menys edat era de 18 i la més gran de 59 anys.

A la primera pregunta em va respondre afirmativament una persona, i us puc assegurar que se’m va colar, va ser una errada perquè no hi havia de ser a la mostra. Apart d’amic a la vida real ho és també a la xarxa i està bastant interessat en aquests temes i forma part dels cercles independentistes, abans anomenats. Per tant, inclús podríem dir que de 18 persones, fora d’àmbits molt polititzats, cap d’elles sabia que hi hauria l’acte de la formació de l’assemblea.

A la segona pregunta, el nombre de respostes afirmatives van pujar fins a 3. Però recordant que una d’elles era la que feia menció anteriorment.

La tercera pregunta, no la comento, era pregunta trampa i només una persona deuria respondre o molt ràpid o una mica despistada, perquè entrava en contradicció.

A la quarta, preguntava, si sabien quin era el significat de les sigles ANC? 5 persones respongueren correctament i a la quinta i última pregunta, si coneixien l’objectiu més immediat de l’ANC? Només dues persones em van donar resposta i eren bastant encertades.

Recordo, que només és un joc. Però us imagineu que els resultats fora dels cercles independentistes s’aproximessin aquests? No donarien resposta al cavaller, del per què sempre són els mateixos?

L’independentisme de debò, del som-hi! del anem-hi ara! Que es determinant, de moment té un problema. NO ÉS PROU VISIBLE. Se’n parla de l’independentisme, sí, però és de l’independentisme del “si no”. Del amenaçador. Si no ens doneu… Aiaiai.

A qualsevol de nosaltres ens pot semblar sorprenen i inclús alguns mentida. Vivim tant embardissats en el nostre independentisme. En la nostra preocupació diaria per la llibertat del nostre país. Que pensem que fora del nostre reduït món, no hi ha vida. Però cauríeu de cul, com jo vaig caure en el seu dia, si sortiu al carrer i feu preguntes polítiques a la gent. No ho dubteu, és més coneguda la Belen Esteban, que la presindenta del Parlament, o la vicepresidenta del govern de la Generalitat. Si voleu fer-ne la prova, endavant, però prengueu-vos-ho amb humor, per no suïcidar-vos directament. Diuen que allò que no surt per TV no existeix. I em sembla que tenen raó.

Dos dies abans de l’assemblea, una amic del Facebook va penjar al meu mur, l’aparició d’un nou grup independentista, de la que ja no recordo ni el nom. Amb els missatges de sempre, com si haguessin inventat quelcom nou. Ja sabeu… Transversals, oberts a tothom, som els més purs i com no, l’eterna crida a la unitat, us sona? La resposta a tal proposta, sense meditar-la, em va sortir del cor. Primer preguntar si es tractava d’una broma, a dos dies de la celebració de l’assemblea i segon, preguntar si tenien diners i mitjans de comunicació de sobra. En aquest darrer cas, i sols en aquesta circumstància, m’hi apuntava a ulls clucs, que u ja n’està una mica cansat d’anar fent país amb una sabata i una espardenya. Si no és el cas, si us plau… Que a pocs dies d’eleccions, una entrevista “cuinada” segons la importància del medi i de l’entrevistador, pot anar dels 18 mil euros als 50 mil i són preus que han quedat una mica obsolets.

Sense diners poca cosa més es pot fer, que el clàssic boca-orella. Haurem d’esperar que l’augment en nombre d’independentistes, més ràpid o més lent, sigui l’ham, que desperti l’ambició humana. A mesura que el percentatge de persones que veuen en la independència la solució creix, ens anem convertint en un pastís apetitós per a boques sempre ansioses. A la llarga els polítics acabaran per donar-se de bufetades per liderar-ho i els empresaris de mitjans de comunicació, ràdios televisions, premsa, ens veuran com potencial audiència.

Una primera prova, apart de veure més cares polítiques, inclús algun cap sindical a l’Assemblea, la tinc en l’augment d’espectadors d’emissions com el Catalunya Opina, programa de debat a on un dia sí i l’altre també es polemitza sobre el tema de la independència i altres problemes identitaris. Fins al punt que a partir del dilluns que bé, augmentarà la durada mitja hora més i enlloc de sortir per antena per una xarxa de connexions i desconexions locals, que ara per ara, deixaven a les fosques a diverses parts del territori, ho faran per un canal que té cobertura d’àmbit nacional. El RAC 105, que llogaran al grup Godó.

Però la cosa no acaba aquí. El passat dia 20 de febrer, el mitjans es feien ressò, de que precisament l’amo del Canal Català, on s’emet el programa que deia anteriorment, el sr. Nicola Pedrazzoli, empresari italià, té la intenció de comprar un dels canals del grup Godó, per fer-ne un canal clarament independentista. Començaran les seves emissions en pic tinguin l’autorització del CAC. Deu ser al caure ja.

Si serà el més convenient? No ho sé. Ho dic, perquè, com seguidor del programa C.O, he comprovat que junt a persones serioses, i a les que tinc molt de respecte, com l’amic Miquel Giménez, o l’Uriel Bertran, l’Emili Valdero, l’Albert Boadella, Santiago Espot, i molts altres, també en són assidus d’altres personatge bastant propers al “friquisme”. Per una part és bo, perquè són autèntiques màquines de fer independentistes, i fan pujar l’audiència. Però per l’altra crispen massa els ànims i això si que ja no ho considero tan convenient. Perquè exciten directament els sentiments i les passions i quant hom té més que raons sobrades per demanar la independència, tot el que sigui allunyar-nos d’aquest raonament i entrar a l’enfrontament, per caure en qüestions més viscerals, només poden ser aprofitades per qui estan mancats d’arguments.
No he vist cosa que desarmi més als espanyolistes, que l’independentisme en positiu, a favor de i en contra de ningú. Aquell que obre les portes a tothom que viu en aquest territori i que entre tots hem de construir el nou estat. Me’n faig un tip de veure debats i de comprovar-ho. Tapa la boca al més cridaner dels unionistes.

Lamento, que empresaris catalans no hagin tingut més ull, i no hagin sabut veure el potencial que suposa un públic àvid de sortir a la llum i de poder opinar, cobrar vida en el panorama polític català i que hagin de vindre de fora a fer-nos la feina. Potser els empresaris catalans, d’aquest sectors. estaven massa ocupats o preocupats en deixar-nos a les fosques.

Estimat Cavaller Savalls, ànims! Les coses es mouen… Espere’m-ne els resultats.

Comments
10 Responses to “ESTIMAT CAVALLER SAVALLS…”
  1. LLuís Mª Mandado i Rossell escrigué:

    L’assemblea per a decidir la independència de Catalunya s’està fent avui.

    • Pau V. escrigué:

      No et diré pas que no Lluís, però faran bé els de l’ANC de continuar el camí… Ells no són ni pretén ser el braç polític que ho faci possible i ho lideri. Només el braç social que empenti als polític com els Convergents a que es deixin d’ambigüitats i de defugir de la paraula clau “independència” i quedi la paraula suplantada per una “transició nacional”, qui sap a on! Dels primers me’n fio, dels segons no. Alguns dels seus membres tenen massa sentit d’estat però de l’estat espanyol, ara per ara.

  2. Tere B.Bonnín escrigué:

    Benvolgut Pau,
    Des de l’ANC es començarà a veure actuacions més o menys importants però de sensibilització del país i de construcció de l’estat català des de les territorials i des de les sectorial, només acabem aquest procés llarg i agònic i que podria acabar amb la paciència de qualsevol persona d’acció, el proper cap de setmana que farem les eleccions. Fins ara la burocràcia i la paperassa per a posar les bases de l’associació ens ha fet espaiar molts actes.
    Hi ha moltes idees i moltes mobilitzacions al cap de molts de nosaltres i esperem ser, nosaltres, la societat civil, qui ens porti pel camí de la independència i ja s’hi afegiran els partits, ja…
    Abraçada,
    Tere

    • Pau V. escrigué:

      Estimada Tere,

      Amb això de les territorials i des de les sectorials ja en tinc certa experiència i només espero que vagin més a semblança del “Catalunya decideix”, que de Reagrupament o Solidaritiat. Tant uns com les altres cauen en la sempre entropia i acaben anant els mateixos als mateixos actes de sempre. Almenys a l’organització del Catalunya decideix i havia gent de quasi tots els partits… Per tant, més diversitat i més gent. Pels que estàvem en l’organització de les altres dues, va suposar com obrir una finestra i l’entrada d’aire pur. Desitjo tota la sort del món a l’ANC, de fet si no m’hi he posat pel mig, és per motius personals que no em posaré ara a explicar, no per falta de ganes.

      M’alegro que tingueu moltes idees i iniciatives bones… Però si en n’hi ha alguna que a mi m’agradaria, seria un macro-concert… Amb el munt de grups que hi ha amb sentiment independentista i els nostres clàssics… Llach, Raimon… No entenc, com no és fa. I amb una fila zero, per aquells que la nostra salut o d’altres raons ens impedeix anar-hi. Sembla com si anéssim sobrats de diners… Almenys en les altres experiències ens teníem que rascar les butxaques tot sovint. No sé en aquesta, però molt em temo que no deu ser gaire diferent.

      Una abraçada! ;-)

  3. Andreu escrigué:

    La política, en democràcia, es fa a través dels partits polítiics, en sistemes amb llistes tancades, o directament a través dels diputats electes, en districtes uninominals i amb sistema majoritari. La societat civil organitzada no fa política, fa altres coses. Omnium, per exemple, a part del gran nombre d’associats “paganos”, gosa d’una credibilitat i confiança molt grans, derivada dels molts anys d’existència, dee resistència, i de formació de professors de català i de progressió de la nosttra llengua. Altres plataformes, creades molt recentment, lògicament no tenen el pedigree suficient ni el nombre d’asssociats suficients per a influir, realment, en la política del pais.Ni l’Assemblea de Catalunya va poder, quan va ser el moment, substituir ni complementar-se amb els partits polítics democràtics. El seu moment, durant la resistencia, ja havia passat. I això passa arreu del món democràtic civilitzat. No es cap cosa estranya.

    • Pau V. escrigué:

      Andreu,

      En una democràcia, com segur que la entens tu i jo, no dubtaria en donar-te tota la raó. Però la democràcia malauradament no és blanc o negre. En el nostre cas és una democràcia de fireta, agreujada a més, perquè ens ve prestada pels espanyols i cimentada en un dictadura fastigosa de 40 anys. Amb l’hereu del dictador al cap de l’estat, amb moltes de les figures i dels seus descendents presents en tots els àmbits de poder… En l’executiu o govern, en el legislatiu o parlament i en el judicial. On la independència entre aquest tres poders, és el termòmetre del grau de democràcia d’un estat. No cal ser molt agut ni molt llegit, per concloure que si d’alguna cosa en té mancança l’estat espanyol, és precisament d’això. Del exèrcit? “No comments”. Per tant, quan és parla de democràcia, dins l’estat espanyol, i decidir que seria normal o que s’hauria de fer segons una lògica democràtica, cal agafar-ho amb pinces.

      I s’hi sumem els sistema de partits, el quart poder “mitjans de comunicació”, i com de democratitzats estan i en mans de qui. Em sembla que hi ha poc motius per menysprear la importància de qualsevol iniciativa popular. Ni en les democràcies més avançades s’haurien de fer-les callar o no tenir-les en compta. Un dels pitjors errors, en el seu dia, va ser anar-nos-en a casa i deixar la política només ens mans dels polítics i organismes subvencionats per aquests. Ens van creure, que com que eren democràtics i en una democràcia, estàvem salvat de tots els mals. Així ens va i ens anat!

      Només cal veure, la de prerrogatives que es van donar a si mateixos la classe política, o quants cops han promès una reforma de la llei electoral, per fer més pròxima la política i mira a on som.

      I que no em parlin de barrejar resultats parlamentaris amb projeccions a probables resultats de referèndums. No té perquè haver-hi relació. És, difícil per no dir impossible, parlar de democràcia i negar preguntes al poble o deixar-lo al marge i que només poguessin parlar un cop cada 4 anys.

      • Pau V. escrigué:

        Si t’entenc perfectament Andreu. Sols que, m’agradaria veure el que dius en vida… Potser és molt egoista per la meva part, però el que s’aconsegueixi sense l’oportuna pressió social, només per la pròpia voluntat dels polítics actuals o quan les granotes criïn pel, no m’interessa gaire. Espero que en la Catalunya independent i hagi molta neteja política… I regeneració democràtica. Afortunadament ja en coneixem a molt pels noms i ho tindran cru en un sistema de llistes obertes. A reveure ;-)

  4. Andreu escrigué:

    Pau,
    el dictador va morir al llit, malat. Això ja significa la distància social entre l’Estat que ens expolia i com es va refer l’Europa Occidental de la mà dels EEUU i Gran Bretanya després de la 2a. guerra mundial. Fins i tot Portugal, el 1974, es a treure de damunt la dictadura.A Spain, no. Jo trobo, i des de fa molts anys, molt lloables moltes iniciatives (I en algunes hi col.laboro modestamet), però amb el convenciment que no han de liderar la posta en marxa de cap iniciativa política potent, que pugi afectar a tothom, perque aixo només li pertoca als notstres representants, al Parlament de Catalunya. Per exemple passar a llistes obertes, amb electes uninominals pr districtes, tal com es funciona als països saxons, i a alguns francòfons, Per molt convençut que n’estigui, que n’estic, sé que nomès la sensibilització dels partits més importants podra conduir a aquest canvi, algun dia. Es el que jo anomenava diferència entre fer política (els partits que consensuin un nou sistema electoral algun dia) i fer sensibilització (difonent els avantatges, convencent diversos diputats, et..), propi de les associacons de la societat civil. A reveure!

  5. Pau V. escrigué:

    Si t’entenc perfectament Andreu. Sols que, m’agradaria veure el que dius en vida… Potser és molt egoista per la meva part, però el que s’aconsegueixi sense l’oportuna pressió social, només per la pròpia voluntat dels polítics actuals o quan les granotes criïn pel, no m’interessa gaire. Espero que en la Catalunya independent i hagi molta neteja política… I regeneració democràtica. Afortunadament ja en coneixem a molt pels noms i ho tindran cru en un sistema de llistes obertes. A reveure

  6. Andreu escrigué:

    Pau, La transició política espanyola, trencant una mica mes de la meitat del que estava previst pels del règim dictatorial, o el retorn del President Tarradellas, o l’Estatut del 79…van tenir suports populars,manifestacions ,relativament significatius, però en cap cas majoritaris etc., etc., però van ser impulsats i aconseguits pels partits polítics catalans. La funció decisiva i important la fan els partits politics. Com recordar parlamentàriament la vigència plena del dret d’autodeterminació per a Catalunya, feta dues vegades, i sempre per col.laboració CiU/ERC es van fer sense cap pressió ni acció de cap societat civil. Com són vivències viscudes, estic segur que m’ajusto a la veritat. Jo puc criticar partits concrets per accions concretes, però mai m’afegiré a una rebentda continuada de tots els partits polítics , en generic, per injunta, per no respondre a la veritat dels fets i perque moltes dictadures, moltíssimes, han arribat després d’una fase llarga de crítica populista i demagògica a tots els polítics de tots els partits. (Xile, Uruguai, Nicaragua, per exemple). Els partits politics democràtics són imprescindibles en tot sistema democràtic i de llibertats individuals i col.lectives.

    PS- NO entenc que vols dir amb un paràgraf rar, molt rar, que no entenc. “Si t’entenc perfectament Andreu. Sols que, m’agradaria veure el que dius en vida… ” En vida estic, gràcies a Deu. Quan em mori, ben lluny sigui, es evident quee ni diré res més ni escriré res mes. Però com estic viu, i amb bona salut, no entenc el que escrius al rerspecte.(ha ha:) I no crec en tunels del temps, ni en vudús, ni en profecies. Coses que pasen.
    .

Leave A Comment

Disseny

Allotjat a

Xadica

Contacteu

Col·laboradors DGS

Articles